Recurrències

Les entrades definitives

Les següents són les propostes que he rebut per a la iniciativa Les entrades mai publicades a Botzinades mentals. Han estat llargament sotmeses a peritatge i finalment les he donades com a vàlides, totes elles, no per compromís amb personal proper ni per rutines de l'esperit, sinó per la delicadesa textual i qualitat literària. No hi ha una entrada guanyadora, no hi ha una entrada millor o una entrada pitjor, totes elles (i ja és la segona vegada que m'hi adrece amb un pronom personal, però és que són tan vives!) són plenament vàlides per al rendiment d'un blog que, com que no s'ateny a unes circumstàncies vitals fixes ni concurrents, ho accepta tot.

Només em permetré un luxe com a catalitzador: posar-ne els títols.

Coit gastronòmic

Hi havia una vegada un furgadents que vivia en un pot de plàstic. Un dia el van agafar dels peus i el van posar cap per avall, com era habitual. Tal com Estellés enlairava el seu pimentó torrat, àvidament, eucarísticament, aquelles mans van elevar el furgadents a l'altura d'uns ulls. Els ulls eren marrons, típics i tòpics, i no miraven el subjecte. Els peus del furgadents quedaven un poc oprimits entre el dit polze i l'índex. En pocs segons, com un director de banda quan marca un dos per dos en un pas-doble de concert, tranquil i lent, el braç de l'individu que subjectava el furgadents va tornar a baixar cap avall, ara també eucarísticament. De baixada, el protagonista de la història va girar el cap i va vore passar de lluny el got de plàstic que li feia de casa. I en tornar a mirar recte, es va trobar a punt de punxar una oliva verda farcida amb un pimentó vermell. Com el de l'Estellés, però sense torrar. Lentament va penetrar el pimentó, que va emetre un lleu soroll degut al fregament de les seues pells. L'oliva ni se'n va adonar, d'aquella penetració que tant plaïa el furgadents i el pimentó. Aquest últim es va abraçar fort al primer, que de vergonya s'havia fet d'un marró més fosc que de normal. La mà, però, aliena a tot acte sexual, va tornar a elevar el furgadents, ara penetrant l'oliva farcida de pimentó, i s'ho va posar tot dins la boca.  Els aliments es van perdre amb la saliva, i el fugadents, fent honor al seu nom, es va quedar besant-se amb un queixal ronyós abans de tornar al pot de plàstic.

Colombocràcia

[La llum, fa estona que entra per la finestra, i aquest diumenge com els darrers anys, la dona enceta el seu desdejuni de quitrà amb la potent flama d'aquells anomenats "zippos". Pensativa i nerviosa, sols li resta despertar al javalí, que encara resisteix la blancor del dia. Endinsat en la negror dels seus parpalls, a mig peu entre la càlida i surrealista creativitat, i l'aspre café.]


-Ho he perdut tot? Potser sí... -diu ella.

-Clar que sí... tu que ets com ets! i damunt fa temps que no plou, ja deuries...

-Espera! -L'interromp- Com que fa temps que no plou?

-Sí, dona... ho hem parlat sovint, això. El joc de deixar el got mig ple o mig buit! no serveix de res!. Per tant si pixem o no pixem per fer que sobrixca és cosa nostra...

—Escolta, t'he de dir una cosa... —Escup la dona amb fum de cigarret.

—Quina, meleta?

—T'he sigut infidel en somnis.

—Amb qui? —L’home no s'immuta massa.

-Te’n recordes d'aquell colombaire que vam trobar a la plaça Tahir, al nostre viatge de noces.

-Si... que duia dos coloms engabiats... -Pensa si ell els tingués, en la enveja orgàsmica dels amics en vore-los amanéixer a la societat columbicultora.

-Doncs ahir mentres sopàvem vaig vore a la tele les revoltes contra el dictador "Munbarak" eixe. I abans de dormir, arran d'açò de l'egipte, em vaig enrecordar d'aquell día. -"Deu ser eixa la raó del somni" pensa.

-La veritat -afegix buscant de reüll el seu company- és que eren valents. Amb aquells ulls negres, amb aquella planta, vore'ls tots alhora cridant per la seva llibertat...

-I tant, amb aquella planta era un goig vore'ls alçar el vol.

-Redèu...
-Va! aixeca't que farem tard a la comunió.


[La dona s'eixuga la cremor creixent, suau però intensa, amb l'ajuda del cigarret]

Exili Europeu Profund (EEP!)

Ser europeu implica voler ser profund. Ser europea implica tindre un regust ocult per les novel•les de fulletó, els best sellers i la música indie-pop modernilla gafapasta. Però per damunt de tot, de tot, hi ha un atribut indissociable a la qualitat d’europeïtat: els cachibaches culinaris estranys que tot guiri posseeix. Per això, des de les meues coordenades d’europeu suprasaharià, puc permetre’m veure els altres per damunt de les meues ulleres fines de metall, en la meua cuina desproveïda de tota eina supèrflua i reflexionant sobre temes tan buits d’interés com la profunditat.

Realment és un tema que fa anys que em preocupa i mai no he sabut com abordar-lo. No sé si t’ha passat mai, això de voler fer una cosa innovadora, original, especial i haver construït una grandíssima merda. I que quan més intentes escriure, o pintar, o fer una fotografia que produïsca un mig somriure, ixca alguna cosa que et faça preguntar-te per què collons has hagut de parir això. És com que, quan més intentes fer una cosa bona, amb més sentits i ambivalències, ix una cosa que no produeix ni fred ni calor, ni gràcia ni horror. No produeix res. I això que ja no esperes que li ho produïsca a l’altre... només a tu. Ho valores mentre et mossegues les ungles, o els llavis o qualsevol mania particular que tingues, no m’importa. Però penses: Ho publique? No ho publique? Si ho penge que dirà la gent? Però... si no ho penge, no ho llegirà ningú? I és quan, il•luminat per la santíssima trinitat, consideres que no perds res per posar-ho, que sempre estàs a temps d’ esborrar-ho. I és que quan no provoca cap reacció en el lector, que fot després d’haver polemitzat tot el possible sobre qualsevol cosa, en qualsevol de les mil maneres desquiciants que se t’ocurrisquen, et deprimeixes. I vas a un bar, demanes un quinto i tapa de mala qualitat i quan ja en dus cinc o sis comences a comunicar a tota veu que eres un incomprés. Que la vida és injusta i la gent ignorant. Que eres un geni que cap europeu no sap apreciar. Que eres profund i les coses que dius valen. I potser sí; potser no. Només que, a mi també em passa, com a tu. Que jo també sóc europeu i com més temps corre, més odie la profunditat i més admire les coses inútils. Però les vull lluny, com als escriptors raquítics i els lectors esquifits.

Per això em plantege deixar la pàtria. Però tanta reflexió subjacent, profunda en tots els sentits, em torna a portar al dilema i el dilema al dubte cartesià. I per això m’agrada Descartes, quatre suposicions i ale, torna a ser dilluns!

Lògica lúdica per llançar-se

El joc de deixar el got no és un joc per valents, més bé al contrari. És un joc de tímids, pessimistes i altres bestioles de Déu. De Déu? Quin Déu? S’hauria de precisar no? Però en aquest joc no es precisa res de res. Ningun Déu, dels milers que hi ha, ens pot ajudar en aquest joc. Tan sols confia amb el got.
El joc de deixar el got és un joc de canvi. Fins i tot de canvi radical. Per aquest motiu no s’admeten ni valents ni optimistes ni altres bestioles afortunades. Ben be necessitem el contrari. No té sentit canviar-li la vida a una persona afortunada i convertir-la en una persona amargada i infeliç. Ho sent, però aquest no és l’objectiu principal, encara que vulgues fer-ho.
Per tant, tu que ets un covard pessimista i bestiola desafortunada, eres l’elegit per jugar a aquest joc. Tan sols has de seguir la seva única i simple regla. Tan simple que fins i tot la gent que no coneix el joc la sap. Aquesta joc consisteix en deixar el got, sobretot deixar-lo buit.Comença per mirar a aquella persona asseguda al fons de la barra amb llavis insinuosos i mirada de “menja’m ací mateix”. Demanat un whisky doble, o si es triple millor. Beu-te’l d’un glop. Això si, sense deixar de mirar a aquella persona. I quan acabés de beure, deixa el got. Però no el deixes d’una manera suau sinó bruscament. Tan brusc que faça un soroll sord i sonor per tal de demostrar que aquesta nit has deixat de ser el “tirillas” tímid i pessimista per convertir-te en el valent que se n’anirà al llit amb aquella persona del final de la barra. I així, confiant en la potència del got, hauràs guanyat el joc.

Si el tombaves, el pagaves

El joc de deixar el got a terra va deixar de ser un joc quan l'home de la cella partida va disparar un dels clients amb una escopeta de caça. Perquè, de fet, per a l'home de la cella partida el joc de deixar el got a terra no havia estat mai un joc, i si les mirades matassen la clientela del Lubricus no sobreviuria després d'entrar per la porta. Almenys des que ell manava allà. No se n'amagava, i qualsevol observador hauria estat capaç de preveure el que per a la premsa fou un "terrible accident". Le monde titulava "Mort al prostíbul de Poitiers", mentre que el Libération encapçalava la pàgina de successos amb "L'esclavatge femení es torna contra els homes". El cert és que cap diari va recollir que aquella mort era d'un tret de bala. Per tant, aquell tret mai no existí de portes enfora. Perquè de portes endins féu l'efecte desitjat. Des d'aquell moment, al Lubricus es va deixar de jugar a aquell joc tan fantàstic del whisky amb gel a terra. Oh, quin gran joc! Un costum instaurat per Madame Sylverine Cristaille, l'antiga mestressa. La vella bagassa, cinc anys abans de morir de meningitis, per dinamitzar l'empresa, proposà que els whiskys amb gel deixats a terra només serien pagats si algú, sense adonar-se'n, els tombava. Una mesura estúpida però que va causar furor i va arreplegar la flor i nata de la desesperació pel sexe: ministres i alts càrrecs de la República, el director general d'una multinacional del iogurt i els seus acòlits, fins i tot un cantant ben plantat que demanava de l'amour, ma femme, oh, ma femme, donne-moi de l'amour, va-t-on danser. La mort sobtada de la Cristaille va suposar l'ascens al tron del major dels fills de la puta, un tros de carn lletosa que es va partir una cella jugant al pòquer i que s'havia quedat a casa el dia que Nostre Senyor féu el repartiment de cervells. El seu crani cavernós, però, mai no havia estat un impediment. La mamà sempre havia tingut contacte íntim amb homes suficientment fàl·lics -és a dir, poderosos- per a poder amagar que el bon fill jugava a caçar clients com qui caça perdius a canvi de la mamada d'una ucraïnesa sense papers.

Fotre mil fotre cents fotranta-algo (i esperem que no)

Fa temps que no plou. Fa temps que no plou amb trellat, si més no. De fet, l’únic líquid que ha banyat el sòl durant els quatre darrers anys ha estat un poc d’àcid —d’àcid precipitat pels núvols de pol·lució de les grans ciutats. Els més devots atribueixen la pluja àcida al fet que els angelets del cel s’hagen abandonat a la mala vida.
—S’inflen a narcòtics i abusen de l’alcohol —diuen—, i per això pixen residus tòxics.
Però tampoc no bufa el vent, ni fa sol, ni hi ha nits de trons, ni neva... No fa fred ni calor. L’any s’ha convertit en un període temporal monòton, uniforme i descolorit. L’ambició de l’ésser humà ha acabat amb el pas de les estacions i, en conseqüència, l’home del temps ha perdut tot el prestigi de què gaudia quan sí que plovia, quan els fronts freds que entraven per l’oceà —carregats, per tant, d’un grau d’humitat considerable— amenaçaven —o guardonaven— les poblacions amb pluges abundants que, fins i tot, podien durar més de tres dies. Els més benèvols se’n compadeixen.
—Pobre home! Ja no sap amb què omplir els cinc minuts de glòria que li concedeixen en televisió —exclama algú.
—Sí, pobret... S’ha quedat sense notícies. L’absència d’oratge li ha jugat una mala passada —afegeix algú altre.
L’home del temps s’ha tornat taciturn. I beu. Beu molt. També fuma com si l’hi anara la vida. Diàriament compagina ambdós vicis fins la matinada, mentre s’empassa les repeticions més fastigoses del TDT Party. En poc temps, l’home del temps ha aprés a conviure amb el munt de femta que s’instal·la a sa casa: restes de pizza pertot, cendrers a vessar de burilles, llaunes de cervesa buides (i mig buides) escampades pel sofà, plats i gots esmicolats, ampolles de whisky per terra, parets tacades de xocolata, uns calçotets (que havien estat blancs) penjant de l’antena portàtil del televisor... i tot ambientat per una forta fetor de gos.
Arriba el dia en què el director dels informatius despatxa l’home del temps. La seua secció ja no tenia cap profit. A més, el meteoròleg presentava un aspecte cada cop més deplorable. Per això, a partir d’aquest moment, els cinc minuts dedicats a l’oratge els omplirà la secció d’esports —o, millor dit, la secció de futbol—, de manera que els semidéus contemporanis gaudiran de més temps per a ser venerats.
Ara, l’home del temps dorm en el carrer. Mentre somia amb una forta ventolera que agrana les injustícies del món, unes quantes gotes li impacten en la calba. El degoteig el desperta i ell dirigeix, il·lusionat, la mirada cap al cel.
—Açò és real? De veres torna a ploure? —pregunta l’home del temps a Calabruix, el seu gos inseparable.
Llavors, cau un bon ruixat i els pocs pèls que li queden al cap acaben socarrimats per l’efecte de la pluja àcida.

Tot el dia sens art

(entrada sin título)
Entrada sin título? Això pregonava l’esborrany, però és clar, qui s’havia encarregat de posar eixa barbaritat com aguinda del teu pastís de blog de mala mort? Tant d’automatisme, tanta disfressa amagada en bits, en zeros i en uns... Que no era capaç el teu ordinador de posar-li un títol i untar-te de diners? Un punt enmig d’un llenç blanc erasoledat, una entrada en blanc amb un bon títol com falta d’inspiració ja estava massa vist. Sembla que entrada sin título li venia millor a esta màquina del diable.
Doncs, no! No, no, i no! Preferisc no caure en tipiquismes, en topiquismes, en plagiaduries ni calcetins remenats en aigua bollint! Volia fer una entrada digna, però què volies? No em surt la inspiració, si es que existeix. Uns li diuen estat d’ànim, altres excessiva reflexivitat, els més ociosos s’aventuren a dir que són observadors... Que la resta no té ulls? Tots observem, és clar, des d’un filtre, des d’unes ulleres diferents, això està més clar que l’aigua. I qui no ho tinga clar és que no és observador. Maleït! Ja hi tornem...
Entrada sin título, entrada sense títol, tòtil sense rentada, “tot el dia sens art”, no estic inspirat, “si tens la trena te do”? “la si do re ten tan tse”! no sona malament eixa bateria, no. Les dents... Tan liós... Bah!
Què passa? Hui no tenia inspiració, només volia fer-te un favor...
Botzinades mentals




Tres quarts de quatre

Ho he perdut tot? Potser sí, potser no tinc res, però poc a poc ho recuperaré.
La porta de ta casa era oberta, com tots els dies que hi he anat. Em vaig enfilar per aquell llarg passadís deixant a banda i banda portes i més portes i algun que altre borrissol. Quan vaig passar per davant la porta de la saleta i em vaig adonar que no hi eres, de seguida vaig saber on m’esperaves. Vaig entrar al menjador i vaig sortir a la terrassa. Tu et trobaves assegut al sofà, enmig de dos coixins. Com sempre, tenies la tetera d’Earl Grey preparada, dues tasses, sucre moré, mel i unes quantes galetes amb canyella d’aquelles que a mi m’agraden tant. Estava tot sobre aquella safata d’argent que vas heretar de la teua àvia. De fons, sonava una cançó de Louis Amstrong, amb la intensitat adequada perquè no trencara l’harmònica estampa. T’agrada tenir-ho tot apunt, que no falte de res. Em fastigueja la teua generositat i hospitalitat. T’odie. Em fas sentir malament cada vegada que sóc amb tu. Però malgrat açò, l’odi que em generes, no puc evitar tornar i perdrem en els teus ulls negres, profunds i gèlids com el fons de l’oceà. Feia un dia molt bo de primavera, el sol m’escalfava i m’acaronava, però dels teus ulls sortia un fred hivernal que em deixava immòbil i sense alé.
Sense obrir la boca em vas convidar a seure. Llavors, vas servir el te que ja portava 5 minuts dintre la tetera, ja que si no el serveixes transcorregut el temps indicat, amarga i impedeix assaborir el seu delicat aroma. Acabada la cerimònia, em vas mirar directament als ulls travessant-me com una sageta. No vaig poder suportar-te la mirada i vaig haver de baixar el cap i fixar la vista en l’hipnòtic mar daurat que tenia a la tassa.
-Pensava que no vindries –vas dir-me sense traure’m la vista de sobre.
-Jo també ho pensava – em va sortir en un filet de veu molt fluix, gairebé inaudible.
Et vas alçar i vas vindre on era jo per seure al meu costat. Em vas passar la mà pels cabells i me’ls vas apartar de la cara, deixant-me el rostre descobert. Sols m’amagaven de tu la barba i les ulleres. Vas acostar-me els llavis al coll i em vas fer un petó que em va eriçar tots els porus de la pell. Volia resistir-m’hi, però no vaig poder, ja m’havies vençut i tan sols m’havies fet un petó. Però jo no havia vingut per açò. Havia vingut per dir-te que ja no m’arrastraries mai més a aquell laberint d’obscuritat sense retorn al qual em porten els teus ulls. Ja estava fart que sempre tingueres el comportament perfecte, que estigueres per damunt del bé i del mal. Et creus per sobre de la resta de mortals, i potser ho estàs, però aquesta arrogància i supèrbia teua algun dia acabaran amb tot allò que et rodeja, igual que ho has fet amb mi. M’has buidat de tot allò que tinc, de manera que ja no em queda res. M’has deixat buit. Vull que em tornes allò que és meu, la voluntat i tot allò que m’han robat els teus ulls. Ho vull, i vull dir-t’ho, però el meu cos no em respon, em demana deixar-me caure en els teus braços. Sense que ni  m’adonara, em vas traure la samarreta i em vas fer un petó, però aquest cop als llavis. Ja no hi va haver marxa enrere, sols volia ser teu. Em vas llevar les ulleres i em vas guiar el cap al teu penis, el qual em vaig introduir a la boca i vaig començar a xuclar sense importar-me res. Sols volia gaudir de tenir-lo a la boca i proporcionar-te plaer. Quan et vas córrer, per primer cop vaig ser capaç de mirar-te als ulls sense perdre’m. Vaig trobar-hi les coses que m’havies robat. No vaig poder pronunciar cap mot, però en el meu silenci et vaig dir que allò nostre, fóra el que fóra, s’havia acabat.
Em vaig posar dret i vaig tornar a enfilar el passadís cap a la porta deixant-te allà, sol, acompanyat per una música que deia when you're crying you bring on the rain mentre que a mi em regalimava una llàgrima galta avall de pensar que ja mai em quedaria atrapat en aquell immens mar d’obscuritat que són teus els ulls. Eren tres quarts de quatre, l’hora en què vaig començar a recuperar les coses perdudes.
Històries marcianes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada